051StPere_Martir

De Ripoll a l’amor

25 marzo, 2016 , In: En català, Relatos , With: No Comments
0

La jove observava per la finestra com el paisatge anava canviant. El tren, que feia camí cap a Ripoll amb parsimònia, semblava una serp xiuxiuejant amb el soroll ferri dels rails, corbant-se i distenent-se, engolint les vies per la locomotora i expulsant-les per l’últim vagó.
El cel brillava d’un blau esplèndid i els raigs de sol es colaven pel vidre, projectant ombres al terra i escalfant l’ambient. Aquell any la primavera havia entrat amb força, escampant amb rapidesa qualsevol indici de la neu i el fred que havien caracteritzat l’hivern anterior. Les fulles i les branques dels arbres dansaven al ritme de la suau brisa que els pentinava, movent-se amb la compassada melodia dels ocells. Desgraciadament, la noia no podia sentir-los, ja que l’interior del tren estava aïllat d’aquell preciós món que l’envoltava.
El seu pare, de cara allargada i nas ganxut, i la seva mare, de somriure alegre i mirada tendre, observaven la seva filla amb curiositat. Ella no apartava la mirada de la finestra, anhelant aquella natura, desitjant ser sota aquells arbres submergida en un llibre mentre l’aire fresc li acariciava els cabells. Però no, no era així. Aquell, com tots els diumenges, feien camí a veure al seu germà petit, que residia a Ripoll perquè estava delicat i el metge havia aconsellat un canvi d’aires. Un amic del seu pare, amo d’una petita pensió en aquella ciutat, s’havia ofert a cuidar del nen; d’ençà, l’últim dia de la setmana pujaven des de Barcelona a veure’l. No obstant, la noia hi anava a desgana i obligada, i no pas perquè no estimés al seu germà, sinó perquè com marcava la joventut volia passar els diumenges amb els seus amics després de missa, passejant per Ciutat Vella, xerrant a la Plaça Sant Jaume o ballant sardanes.
Va sospirar amb tristor al veure un cérvol córrer per entre els arbres. Ella volia poder ser a qualsevol lloc que no fos al ferrocarril direcció Ripoll. El que la jove no sabia era que aquell dia, just aquell, les coses anaven a canviar.
A l’arribar, l’andana estava buida. El tres membres de la família van baixar del tren i es van dirigir cap al carrer principal, tombant el primer a l’esquerre i el següent a la dreta. Un cop allà, van recórrer un parell d’illes de cases i van arribar a una placeta estreta, de sorra amb diversos d’arbres, on s’alçava un edifici de tres pisos. La planta baixa era el restaurant de la pensió, obert a tothom; la primera planta estava destinada a les habitacions dels residents; i l’últim pis era on dormia el propietari junt amb la seva família i el germanet de la noia.
Després d’haver-los saludat a tots i haver passat una bona estona jugant amb el nen, la jove ja estava avorrida. Va decidir treure una de les cadires del bar i seure al costat de la porta, a veure passar el temps. Quan anava a sortir de l’edifici, es va aturar a mirar-se al mirall de l’entrada. Estava feta tota una senyoreta. Era esvelta i molt maca, de somriure encantador. Tenia la pell fina i pàl·lida, amb contrast del cabell i els ulls foscos. Duia un vestidet de color llimona que havia cosit la seva mare, que li quedava com un guant.
Durant el primer quart d’hora d’estar asseguda, es va dedicar a comptar el número de persones que passaven per la plaça: cap. El dia esdevindria molt feixuc. No va ser fins uns minuts més tard, quan un noi baixet va sortir de l’edifici del davant, seu de la centraleta de telèfons. Tindria uns set anys més que ella i vestia amb la camisa de la feina. Es van quedar mirant uns instants i, al veure que el jove no li treia l’ull de sobre, va ser ella qui va apartar la mirada, ruboritzada. Però no va poder resistir-se i va tornar a aixecar la vista: el noi ja no hi era allà davant… estava al seu costat!
Va oferir-li d’anar a passejar, però de la forma en que ho va fer, ficant la pota amb el lèxic, va delatar a l’instant que no era català. Era d’Aragó, es notava per l’accent, i venia d’una família poc adinerada. De petit havia estat cuidant cabres fins que va decidir marxar en busca d’oportunitats.
Van passar tota la tarda xerrant i rient, passejant pels camps que envoltaven Ripoll. Van parlar del passat, van parlar del present i, sobretot, de què volien en un futur. I quan va ser l’hora de marxar, la noia no només va sentir llàstima d’haver de deixar al seu germà, sinó que aquell cop alguna cosa al seu interior es sentia inquieta amb el pensament de que podria ser que mai més tornés a veure a aquell encantador jove.
Al diumenge següent, va arribar a l’estació amb el cor al puny, ansiosa per saber si tindria la sort de retrobar-se. Van encaminar-se cap a la pensió, amb pas accelerat. Un cop allà va repetir el ritual de la setmana anterior, i cap a l’hora del dinar, es va plantar davant a porta, asseguda a la cadira.
I va esperar hores i hores, però el jove no va aparèixer. Més nerviosa que abans, i amb certa decepció a la mirada, va decidir creuar la plaça i preguntar a la centraleta on estava el noi. Els ulls se li van omplir de llàgrimes al conèixer la resposta: dos dies enrere l’havien enviat a la centraleta del poble del costat a reparar una peça que s’havia fos amb la tempesta elèctrica, i quan estava en plena reparació, un llampec va partir un dels pals que aguantaven els cables telefònics i li va caure al damunt, desnucant-lo a l’instant.

Comments are closed.