IMG_20151013_155123

Les arrels del caos personal

19 abril, 2016 , In: En català, Relatos , With: No Comments
0

Cendra, només cendra. Ni el material del que procedien, ni el foc que les ha consumit, ni tan sols el causant del foc; només cendra és el que hi ha sobre la taula.

«Així és com acabarà tot?», penso. «Això es el que quedarà de la meva vida?».

Inspiro un altre cop de la meva cigarreta i deixo anar el fum lentament. Unes cendres es desprenen del tabac i van a parar a la taula, amb totes les altres.

«Així es com acabarà tot?», em repeteixo. «Anys de vida per acabar consumits com un cigarro?». Sí, sens dubte, tinc una actitud pessimista. Però no pas perquè ho sigui així sempre, simplement perquè les circumstàncies que s’han donat han fet que em plantegi el sentit de la vida.

Estic  incòmodament espatarrat en un sofà de cuir negre del meu saló. La meva mà dreta sosté una cigarreta que li queda poc per acabar-se. La meva mà esquerra en sosté una altre encara apagada.

«Com he arribat a aquesta actitud?», em pregunto mentalment. Però no fa falta que ni em contesti, perquè la resposta encara flota a l’aire, encara es percep en l’ambient. La mort hi està present a cada racó del saló, a cada forat i amagatall de la casa. No puc oblidar els ulls sense vida de la meva mare. Se’m claven al cervell com el ferro roent. Em desfan per dins.

Torno a inhalar el fum del tabac i l’expulso molt a poc a poc, notant el gust sec recorrent-me la gola. Aquesta és l’única sensació que fa desaparèixer els ulls de la meva ment. Però tan sols és momentani, acte seguit em tornen a perforar.

És una mirada que no puc obviar, és penetrant, és directa i intensa, i em transmet bondat. Però també desesperació, angoixa i soledat. Ella ja no hi és. Els ulls ja no brillen, però em persegueixen a tot hora, tots els dies de la meva vida.

M’acabo la cigarreta i n’encenc l’altre, instintivament. Com més temps respiri el fum, menys recordaré els ulls.

«La mare ja no hi és», ressona al meu cap. «Ella és morta». M’ho dic un cop rere altre. Es com si no volgués oblidar-ho, com si sentís la necessitat de recordar la seva absència. El que no puc suportar són els seus ulls. Sempre em donaven respostes a preguntes que ningú sabia, sempre em donaven suport a accions que ningú recolzava. Veure’ls en la meva ment es insofrible.

«És això, doncs, el causant del meu pessimisme?», em pregunto. «La mort de la meva mare? El fet de que estigui sol a la vida?».

·  ·  ·

Camino lentament per l’esplanada que conforma el cementeri. La llum trista del sol, que il·lumina amb feixuc, projecta les ombres de les làpides i dels panteons. Miro a banda i banda, però no hi veig a ningú. Ni una ànima, ni cap familiar vetllant als seus morts.

«Completament sol a la vida», ressona al meu cap.

Avanço entre les làpides i em paro davant d’una. És de marbre blanc, d’inscripcions gravades a la pedra amb una lletra acurada. A peu de llosa hi ha un gran ram de flors lligades amb precisió i una petita targeta.

«Algú ha visitat a la mare», penso. Giro el meu cap a la dreta: hi ha una làpida idèntica on hi resa el nom del meu pare. Però allà no hi ha cap flor. Agafo el ram i separo les roses en dues parts iguals, repartint-les equitativament.

«No serveix de res estar com ànima en pena», em dic mentalment. «De què serviria estar enterrat aquí amb ells? De res, absolutament de res. Ells voldrien que seguís amb la meva vida, que tirés endavant».

M’acomiado sospirant de les dues tombes i marxo del cementeri, dirigint-me carrer abaix, cap a la boca de metro que desprén vapors càlids com si fos l’alé d’un vianant en un dia de ple hivern. Mentre pico el bitllet escolto les vies tremolar sota la pressió dels vagons i corro escales avall per no perdre el metro que ja està a entrant a l’andana. Quan m’hi atanso amb presses, sense voler ensopego i caic rodolant a la via. I de sobte…

…res de res. Ja no sento res. Ja no veig els ulls de la meva mare clavant-se’m a la ment.

 

 

En memòria de l’Eduard Llàcer

Comments are closed.