SAM_8853

Sorra, Sang i Acer

26 marzo, 2016 , In: En català, Relatos , With: No Comments
0

Que la mà li tremoli sota el pensament del què passarà en quant s’obrin les portes; que els seus ulls, amb les pupil·les dilatades per la por i la foscor, s’acluquin amb parsimònia compassats per una respiració lenta i feixuga.

Que el delicat raig de llum que s’escola per una petita escletxa de la fusta que el té atrapat no li permeti veure l’exterior abans d’hora; que la mosca que acompanya l’olor acre de descomposició que flota en l’ambient no li faci perdre la concentració.

¿No ho escoltes?

Que amb un moviment lent s’ajupi a collir l’espasa oscada i oxidada i l’empunyi amb la mateixa mà que li tremola, per convèncer-se a sí mateix dels actes que ha de dur a terme.

Que quan la porta de fusta s’obri amb un grinyol, no comenci a córrer, sinó que s’aturi i observi; que miri i vegi, que senti i escolti, que no deixi que els nervis li dominin.

¿No ho escoltes?

Que al sortir de la gàbia on era, el sol brilli en el seu escut, mentre els seus peus acaricien la terra que ha estat escalfada durant hores sota del sol; que noti com s’enfonsen els granets de sorra sota el seu pes.

Que faci una passa, i una altre, i una altre, i que escorcolli amb deteniment l’aspecte del seu enemic; que esperi, amb paciència, a que aquest s’acosti embogit per la situació, abalançant-se amb malaptesa, i quan ja estigui a punt de caure sobre ell, que s’aparti a un costat, deixant-lo caure per inèrcia.

¿No ho escoltes?

Que al recuperar la posició l’home del terra s’iniciï una dansa que no ha estat assajada; que l’acer i la sang ballin, quan la suor rellisqui pel seus fronts com gotes de pluja, acumulant-se a comissura dels llavis i els ulls.

¿No ho escoltes?

Que la flama de la seva fúria no s’apagui amb el xiuxiueig del vent que circula sense rumb aparent, quan en aquell precís moment s’abalanci sobre ell una ferida mortal.

¿No ho escoltes?

Que el seu bronze abonyegat pels cops aturi la darrera estocada, per a que un valor insensat li arrabassi la lògica i s’endinsi en les profunditats d’una fúria assassina. Que llanci atac rere atac, cop rere cop, fent-lo retrocedir.

¿No ho escoltes?

És el soroll d’un estadi que clama sang i patiment; l’esclau es prepara per complir el seu deure, la seva finalitat per la qual l’han portat a l’arena, el que pot ser el seu últim combat; i mentrestant, en la seva ment ressona aquell rugit ensordidor, la cançó de la mort. La cançó de la seva mort.

¿No la escoltes?

Comments are closed.